CAFÉ LUMIÈRE

Penúltima pel·lícula del reconegut Hou Hsiao-Hsien, director entre d'altres de les estimables Millennium Mambo o El Maestro de Marionetas, anterior a la seva última producció, estrenada aquest any a Cannes, Three Times.

Només cal dir que la pel·lícula vol retratar la solitud i la incomunicació d'alguns ambients contemporanis a Tokio. D'acord, però no per això calia fer una cinta igual de monòtona i avorrida. Deien que era un homenatge als "Cuentos de Tokio" de l'Ozu... home doncs es queda a certa distància.

L'omnipresent Tadanobu Asano és un llibreter enigmàtic i callat, afeccionat a grabar sons, especialment de trens en marxa. Yo Hitoto interpreta Yoko, una jove japonesa amiga d'Asano, i embaraçada a pesar de la seva curta edat. A partir d'aquí, segons alguns, vida, segons jo, monotonia. No demano que hi hagi focs d'artifici, però que succeeixi alguna cosa, el que sigui. El metratge es passa mentre Yoko parla amb els seus pares sobre el seu nòvio i el seu futur fill, i mentre Asano graba sons de trens i recomana llibres a Yoko. I no gaire més.

Hsiao-Hsien fa una cinta més pròpia d'Oliveira o Angelopoulos que d'algú que se suposa que és dels que millor entèn la joventut taiwanesa i asiàtica, amb un ritme massa pausat, i sense estímuls per continuar mirant-la. Encara ens adonem més d'això quan arribem al final, ja que, senzillament, acaba sense que passi... res.

Alguns em criticaran que no cal que succeeixin grans coses en una pel·lícula per a que sigui bona. Hi estic d'acord, però per filmar la quotidianeitat, la vida planera sense sobresalts, s'ha de saber fer-ho sense atipar a l'espectador, i en aquesta ocasió és això el que passa.
 

Sergi