GREEN CHAIR

En opinió de qui això escriu, la millor pel·lícula del BAFF 2005. Una barreja molt equilibrada de drama, comèdia i crítica social, i amb una parella protagonista esplèndida.

L'argument de Green Chair és un d'aquells que, a primer cop de vista, pot semblar simplista i fàcil, però tot depèn de la forma com sigui desenvolupat. Park Cheol-su imprimeix un bon estil en la seva direcció, amb un ritme molt encertat, explicant tot el que vol explicar sense deixar temps a que ens avorrim o donem coses per suposades. Això, combinat amb la fantàstica actuació dels dos (o tres) protagonistes, dóna un conjunt molt ben estructurat amb mútiples virtuts a destacar.

Una dona de 32 anys i un noi de 19 s'enamoren. Tenen les seves trobades furtives, on deixen anar la mútua passió, fins que un dia algú altre ho veu i ho denuncia. La llei coreana, que pena les relacions sexuals amb menors d'edat (ell encara ho és, segons la llei d'allà) condemna la dona i els obliga a estar separats. Però ells, encara que intentin allunyar-se voluntàriament l'un de l'altre, se segueixen estimant.

Historieta romanticona, podriem pensar. Doncs no, gens ensucrada ni vulgar. Fets com que té més quota de pantalla el sexe que els petons ho demostren. A més, un tercer personatge en discòrdia, l'amiga de la dona que els acull, afegeix una nova tensió i por a que les coses no surtin bé, que en realitat fa la història més adulta i reflexiva.

Escenes surreals com la reunió familiar final i la referència a "Volcano High" donen tocs còmics impensables i immillorables alhora, que col·laboren a crear un entorn favorable tant en el sentit del drama com de la comèdia, i creant una gran complicitat de l'espectador envers la parella.

Una cinta que et fa pensar que ni són tan complicades algunes coses, ni és tan difícil sortir del cine amb un gran somriure.
 

Sergi