RAINMAKER
 

Un jove meteoròleg arriba a una regió molt seca d’Indonèsia. Inverteix molt temps i esforç en intentar aconseguir esbrinar per què no plou a la zona, i intentar remediar-ho. Entretant, coneix una cantant, molt famosa en el poble, i idolatrada pels seus seguidors.
 

Sembla més un argument de pel•lícula moderneta i ambientada en una gran ciutat, amb muntatge barroc i frenètic, protagonistes joves i guapos i un ritme vital. Doncs no senyor, tot el contrari.

Comencem per dir que en l’hora i mitja que dura la cinta gairebé no parlen gens. El guió escrit no pot passar d’una sola plana, si excloem les parts cantades. I és que no és un musical, pero de vegades ens ho semblaria. Els protagonistes esmentats mai parlen, mai, només ho fa ella i per cantar algunes cançons que, la veritat sigui dita, sempre semblen la mateixa. A part d’això, ens trobem amb una cinta contemplativa, massa, i extraordinàriament lenta. Es podria dir que el guió és molt senzill i que les imatges expliquen la resta, però tampoc en aquest cas els plans salven la resta. L’absència de música (que no sigui la que canta continuament la protagonista) i la lentitud de l’acció, el ritme de la qual és el més lent que hem vist en moltíssims anys, no ajuden a que la recordem com una cosa especial, si no pesada i soporífera.

La paleta colorista que s’ha triat per rodar-la ajuda, fent que algunes imatges semblin quadres, i millorant alguns plans que ja de per sí tenien una composició i poesia envejables. A destacar, per exemple, el moment en que la (preciosa) servent roba els cabells de la seva mestressa, o quan l’home que rep el llamp se suicida. Però, un cop més, els detalls no aconsegueixen salvar la resta del metratge, que se’ns transforma en una llosa que cada cop ens costa més de soportar. Per comparar-la amb una altre film, la relacionaríem amb Exodus, curtmetratge que vam veure l’any passat al BAFF, i que té una estètica i narrativa similars.

Sergi