SPYING CAM

Si hem de triar una paraula per definir aquesta pel·lícula, direm que es rara. Rara i força. Rara i independent. Independent i pseudo-teatral. En resum, i ara sí, per dir-ho en una paraula, una pel·lícula personal.

Dos homes joves estan tancats en una habitació d'hotel. Fa calor, molta calor. I esperen que algú des de fora els doni ordres. I esperen, i segueixen esperant. Per matar el temps, espien l'habitació veïna, alternant aquesta activitat amb interpretacions teatrals de Crim i Càstig.

Sembla una idea bastant estrambòtica oi? Doncs així és la pel·lícula. Pel·lícula que bé podria ser teatre, la veritat, perquè tot el pes de la trama se sustenta en les interpretacions dels dos personatges principals, els dos nois, i la relació que evoluciona entre ells. A més a més, gairebé tota la cinta transcorre en l'esmentada habitació d'hotel. Una localització, dos personatges, molt diàleg... teatre, sense dubte.

Tal i com avança el film va evolucionant, tant el caràcter dels personatges (sobretot d'un), l'aparició d'un de nou, i femení, com l'esperit intranquil que s'hi respira.

De tota manera, dóna la impressió que ho podrien haver enllestit tot amb uns agradables 70-80 minuts, com a cintes similars com Cube, i no estirar-ho innecessàriament i fent-nos perdre l'atenció per moments.


Sergi