SURVIVE STYLE 5+

Sí, venga, una altra peli anada d'olla, un cúmul de rucades sense sentit per a que la gent jove rigui i flipi durant una estona. Així pensava que seria, i fins a cert punt no anava desencaminat. Fins a cert punt. Sort.

Tadanobu Asano, possiblement un dels actors amb una carrera i sobretot varietat de papers i directors més envejable arreu del món (i no només en l'àmbit del Japó, perquè d'un bagatge com el seu, i a la seva edat, molt poca gent pot presumir-ne, i ell no ho fa) interpreta un noi que només començar el film ens justifica perquè està matant i enterrant la seva nòvia. "No ho entendreu si no ho feu", ens diu. Potser sí que tens raó.

Cada cop està més de moda readaptar dos tipus de directors com a directors de llargmetratges: els directors de videoclips musicals i els de publicitat. I sovint se'ls nota l'estil, i molt. Aquest n'és un cas més, però per una vegada no vol pas dissimular-ho sinó que en presumeix, creant un personatge a la seva imatge però sent una dona. Publicista, presumida, neuròtica i cruel. Així és el director, però d'acord amb la xerrada que vam tenir amb ell en acabar la projecció, només el primer i tercer qualificatiu se li podrien aplicar.

El nus de totes les històries és un assassí. Vinnie Jones, sense anar més lluny. Un ex-futbolista que potser sí que sembla un assassí, però dels simpàtics. De fet, el personatge més simpàtic és de de Asano, qui, després de matar desenes de vegades a la seva nòvia, i contractar Jones per fer-ho, veu que la necessita més que a res, i ho intenta tot per conservar-la. Per cert, atenció a l'actriu que la interpreta. Una absoluta preciositat, innocent i perversa alhora, i amb un personatge que enamora (de manera masoquista) només conéixer-lo.
 

La resta de protagonistes són segurament els personatges del circ de Freaks de Tod Browning que no van cabre en la seva (per cert curtíssima) pel·lícula: un home ocell, un trio de freaks amb sexualitat dubtosa, un assassí amb dubtes existencials... El que veiem al carrer cada dia, vaja.

En resum, una peli delirant, que no sempre et fa alucinar, però de vegades sí, i sobretot al final. Un d'aquells que recordes durant anys i anys, amb un somriure perpetu a la cara, i amb una simpatia que t'engresca. Si és que, si n'estàs convençut, pots fins i tot volar...

Sergi